Arxiu de la categoria: Prèvies

“Tutoria? I què hi feu, a tutoria? Per a què serveix?” Aquesta podria ser, ben bé, una pregunta d’una bona part de pares i mares. No és res nou a les escoles, això de la tutoria, però segueix essent una gran desconeguda de les famílies i, per tant, estarà bé parlar-ne.

Entrem a l’escola, doncs. Què s’hi fa, en aquesta hora setmanal de tutoria que tenen els joves a l’educació secundària? Probablement s’arreglen els problemes que han anat sorgint durant la setmana, diran alguns. Res més? Aprenen a estudiar? Fan deures? I en la tutoria individual amb els alumnes? De què parlen?

No hi ha cap expert en educació que no parli de l’enorme importància que tenen la tutoria i l’orientació a l’escola. Ha de servir per ajudar l’alumne en la seva educació integral, diuen. Podríem, però, concretar-ho? Ajudaria, segurament, a què les famílies li donessin la importància que té i col·laboressin amb el centre.

I la tutoria amb les famílies? També n’hi ha i cal que les famílies hi participem activament, ens expliquen. Algunes famílies hi participem quan ens ho demanen: d’altres, per iniciativa pròpia. Quina és la millor manera d’enfocar la tutoria? Podem aprofitar-la per manifesta desacords amb el centre educatiu?

Si, tal com ens diuen, la tutoria és un espai excel·lent per treballar en equip amb el professorat dels nostres fills i, així, ajudar-lo més en el seus estudis i en el seu benestar personal, serà bo aprofitar-la al màxim. Parlem-ne i descobrim-la.

Què és el talent? Quelcom que tothom té i que cal desenvolupar al màxim? Quelcom que només tenen alguns i cal, primer de tot, detectar? Tots els talents es poden detectar a l’escola? I si comprovem que un alumne és especialment talentós, què cal fer?

Segurament, quan parlem de desenvolupar el talent de fills i alumnes, parlem de dues coses complementàries que cal no confondre:

• Una cosa és que haguem de desenvolupar al màxim les capacitats (talents) dels infants i joves (es a dir, que intentem que cadascú doni el màxim de si mateix).
• Una cosa diferent és que l’escola haguem de detectar talents especials, és a dir, domini superlatiu d’alguna habilitat.

Talent, sobre dotació… estem parlant del mateix?
Sobre els infants i joves talentosos se’n diuen moltes coses: que ja des de ben petits demostren que ho són, que de més grans tenen problemes de relació personal, que s’avorreixen a l’escola, que de vegades tenen comportaments estranys… què hi de veritat en tot això?
Parlem-ne, del talent; de com podem fomentar-lo en general, de quin paper hi juguem les famílies a l’hora de detectar-lo i quines decisions podem prendre si l’escola ens diu que tenim un fill especialment talentós en una o altra àrea.

Un dels debats permanents de l’univers educatiu gira entorn les activitats extraescolars dels infants i joves.
D’una banda, hi ha debat, diguem-ne, intel·lectual. De l’altra, hi ha debat de carrer, de parc infantil, de pares i mares (sobretot mares, encara) que, mentre subjecten el cotxet de la germaneta petita, parlen amb altres pares i mares (sobretot mares, encara) de les activitats extraescolars del germà gran, que juga uns metres més enllà a llançar-se de cap per un tobogan.
Són necessàries? Útils? Adients? Contraproduents? Una excusa per col·locar els nens mentre els pares fan altres coses? Una autèntica necessitat per a moltes famílies? Una manera per socialitzar infants? O una manera d’estressar-los? Les preguntes no són noves, el debat tampoc.
Segurament la pregunta clau és la següent: quins avantatges comporta una activitat d’aquest tipus per als nostres fills, a banda d’una estona de diversió? És una bona manera de descobrir nous interessos i habilitats, diuen alguns. Sigui com sigui, passar-s’ho bé, relacionar-se, descobrir, conèixer noves normes… i fer-ho en un entorn lúdic és, no hi ha dubte, una bona opció
Quan és bo començar-les? De ben petits? O potser millor que estiguin amb les pares, de ben petits, i les comencin quan siguin una mica més grans? També podem preguntar-nos quantes n’han de fer, d’activitats extraescolars. I, fins i tot, qui ha de triar-les, si el pare/mare o bé el propi infant/jove. Segur que cada família és un món, però és bo tenir criteris generals per a prendre totes aquestes decisions.

Déu n’hi do, com n’és de delicat, aquest tema! Sobretot per alguns pares i mares que no han rebut una educació sexual pròpiament dita i que no saben, ara, com enfocar-la.

D’informació sobre sexe n’hi ha moltíssima. Tota la que els nostres fills necessiten i més. I d’accés al sexe, també n’hi ha tot el que vulguem. Massa, potser. Però això, ja ho sabem, no sempre es transforma en coneixement, en educació.

Coneixem bé, avui dia, les característiques més importants de la conducta sexual d’infants i joves, segons l’edat:

• Els nens d’entre 7 i 10 anys segueixen fent jocs sexuals lligats a la curiositat (com ja feien de més petits), ja coneixen la seva identitat sexual, augmenten les auto prohibicions en tot allò que té a veure amb el sexe, comencen a experimentar l’excitació sexual, fan els primers jocs de tenir parella, comencen, poc a poc, els enamoraments platònics, l’exhibició i comparació òrgans sexuals i, en general, un interès molt més marcat per la sexualitat.
• Els nens d’entre 13 i 15 anys ja mostren característiques sexuals secundàries (pèl púbic, canvi de veu…), inclouen els temes sexuals en les converses constantment, viuen alguns fets importants com la menstruació, ejaculacions nocturnes, masturbació, tenen preocupacions físiques (penis petit en els nois, poc pit en les noies), tenen sentiments d’amor sota una òptica romàntica….

Com canalitzem tot això els pares i mares? Com aprofitem per educar-los?

De fet, què vol dir educar la sexualitat? Controlar l’edat d’inici de les relacions sexuals? Parlar de sexe amb els nostres fills? Cal facilitar-los, les relacions sexuals? Com sabem si tenen la maduresa psicològica per tenir-ne?

Els pares i mares de fill adolescents ja sabem que, sovint, aquest etapa de la vida no es fàcil. Hi ha qui l’ha definida, fins i tot, com una etapa en la qual es “torna a néixer”, és a dir, torna a haver-hi una necessitat de situar-se en el món.
Els joves adolescents tenen conductes diverses: no tots fan el mateix ni viuen la inestabilitat d’aquests anys de la mateixa manera. Algunes conductes que mostren són aquestes:

• Certa rebel·lia i oposició. Rebuig de les ordres dels adults i de tot allò que té a veure amb el món infantil.
• Ànsia de llibertat i de presa de decisions personals.
• Importància creixent del grup d’amics i pèrdua d’influència dels pares. Augment de relacions personals i judici de si mateix a través dels altres.
• Interès per la bona presència.
• Descontrols emocionals / canvis d’humor.
• Inici de l’interès sexual.
• Primers pensaments abstractes, de futur.
• Raonaments apassionats sobre aspectes de l’actualitat. Grans debats apassionats. Dificultat per trobar punts intermedis.
• En alguns casos, conducta temerària i fins i tot autodestructiva.
• Aparició de sentiments adults.

Hi ha causes físiques i psicològiques que ho justifiquen. I a les famílies ens toca entendre-les, situar-nos en el lloc del nostre fill/filla i ajudar-los a superar els entrebancs d’aquesta etapa.

De vegades no serà fàcil, però si ho fem bé, els ajudarem a ser adults més responsables. Qui ho ha dit, que això d’educar és fàcil?

Animar els nostres fills i filles a fer esport? I tant! Heus aquí una de les coses més encertades que podem fer els pares i les mares.

De raons n’hi ha moltes, però podem resumir-les en dues de fonamentals:

• D’una banda, perquè practicar esport té beneficis de tot tipus (físics, psicològics, socials…). Està ben demostrat, tot això, però de vegades les famílies no semblem recordar-ho. La pràctica esportiva ajuda a fer salut, a tenir equilibri mental i emocional, i a millorar les relacions socials. Amb l’esport combatem l’obesitat, les malalties, les caigudes d’ànim, la manca d’energia i il·lusió. Què més volem?

• D’altra banda, l’esport ens ofereix una molt bona oportunitat per educar els fills:

1. Perquè l’esport permet treballar valors fonamentals:

• Saber guanyar i perdre.
• Respectar els altres.
• Respectar les normes del joc i l’entrenador, que pren decisions.
• Jugar en equip.
• Superar-se, esforçar-se.

2. Perquè, en ser una activitat lúdica, permet que infants i joves estiguin oberts, permeables a l’aprenentatge. Aquesta “disposició” a aprendre és un element clau a l’hora d’educar.

Per educar correctament mitjançant l’esport, és important que, en edat escolar (esport en formació), enfoquem la pràctica esportiva del nostres fill com una festa. Anul·lem les queixes, les pressions excessives, les protestes. Ajudem-lo, família i monitors, a gaudir de l’esport!

És MOLT important incorporar l’esport en el mode de vida, i no pas com una activitat que només fem de tant en tant.