Arxiu de la categoria: Temporada 5

Portem ja molt de temps parlant sobre conciliar la vida professional i la vida familiar. Se n’han fet estudis i se n’han extret conclusions. Se’ns ha comparat amb altres països i hem conclòs, moltes vegades, que aquí les famílies estem poca estona amb els fills. És la nostra realitat, que difícilment podrem resoldre a curt termini.

No és menys cert, però, que alguns pares i mares podrien estar-hi més, amb els seus fills, i sovint donen prioritat a d’altres coses. De ben segur (ja ho vam tractar en el capítol 2 d’aquesta temporada) que és important tenir una estona per a nosaltres mateixos (per relaxar-nos i fer també la nostra vida), però.. cal no oblidar la importància del temps al costat dels fills.

Parlem-ne, de totes dues coses: d’una banda, de fins a quin punt és important l’estona (en quantitat, en número d’hores) que compartim amb els fills; de l’altra, de què podem fer (en qualitat) si la feina o altres compromisos no ens permeten compartir massa hores amb ells.

Hi havia una vegada un pare que, no podia veure mai la seva filla. Marxava a treballar quan ella dormia encara, i tornava de treballar quan ella ja estava dormint altre cop. Un dia la filla li va explicar que estava trista perquè no el veia mai. I van arribar a un acord: cada dia, quan el pare arribés de treballar, entraria a l’habitació i, sense despertar-la, li faria un gran petó al front, i un altre a la galta, i li diria que l’estimava molt. I, després, li faria un nus al llençol. Així, la filla, quan es despertés i veiés el nus, sabria que el seu papa li havia fet tots aquests petons i li havia dit que l’estimava. I així ho van fer. I la filla va tornar a somriure perquè sabia a través d’aquells nus al llençol, que, malgrat el veia poc, el papa l’estimava com a ningú…

Quan parlem de creativitat pensem, habitualment, en dissenyadors, artistes o potser arquitectes. Atribuïm el caràcter creatiu a les persones que, d’una manera o altra, fan art.

Però avui no parlarem d’això. Ens agrada entendre la creativitat com quelcom més genèric: la capacitat per pensar i fer coses noves, per innovar, fins i tot per pensar diferent, en qualsevol ordre de la vida. La capacitat de buscar solucions diferents als problemes, d’enfocar les coses amb altres ulls.

Segurament, l’esperit emprenedor hi té a veure, en això. Avui, més que mai, quan les empreses ja no garanteixen feina per a tothom, necessitem persones capaces de generar idees empresarials noves i oferir propostes diferents. I avui, més que mai, les feines creatives són les que creixen en demanda laboral.

Nois i noies que busquen solucions sense esperar-les, que proven, s’equivoquen i així aprenen, que tenen confiança en si mateixos, que són curiosos… això és el que busquem. Fomenta la creativitat, l’escola? I des de casa, com la podem fomentar?

Dialogar, gestionar de manera positiva els conflictes… que n’és d’important, educar els nostres fills en aquestes capacitats! De conflictes en tindran molts, durant la seva vida, i alguns seran, segurament, importants. Hauran, per tant, de saber resoldre’ls sense violència (física ni verbal), i això és quelcom que podem (hem) ensenyar a fer de ben petits i a qualsevol edat.

L’agressivitat forma part de la manera de comportar-se de molta gent. La TV ens n’ofereix molts exemples. Alguns, terribles (la violència domèstica, per exemple), d’altres que poden semblar fins i tot divertits (baralles al Parlament, per exemple), fins i tot alguns que semblem justificar (els que queden inclosos en l’esport, per exemple). Massa sovint fem servir més la raó de la força que la força de la raó.

Com eduquem? N’hi ha prou que els diguem, quan són petits, que no peguin els companys? Cal que controlem la influència del mitjans de comunicació sobre els nostres fills? Com fomentem el seu autocontrol?

Hi ha qui argumenta que l’agressivitat s’acumula i que, per tant, val la pena que els nens violents faci jocs violents, per així evitar que esclatin i siguin violents en d’altres contextos. És cert?

Sobre la relació entre famílies i escola se n’ha escrit molt.

Amb raó, segurament, perquè és una relació important. Pares i mestres, pares i professors, són els dos principals encarregats d’educar una criatura, i no tindria sentit fer-ho cadascú per la seva banda. Tindria tan sentit com si dos arquitectes responsables del disseny d’un edifici treballessin sense parlar-se. O com si dos navegants d’una canoa fessin anar els rems sense estar pendents l’un de l’altre.

I, tanmateix, encara hi ha famílies que hi parlen poc, amb el mestre. I mestres que hi compten poc, amb les famílies.

Fer equip amb l’escola és cabdal. No es tracta d’estar d’acord en tot, ni callar quan tenim queixes. Es tracta de col·laborar, de ser-hi presents, de buscar solucions als problemes i d’avançar junts. D’això, en sortirà un fill/alumne més integrat a l’escola, amb més benestar i, de ben segur, amb millor rendiment acadèmic.

Un d’aquells temes que no necessita presentació. Un d’aquells temes que TOTS els pares i TOTES les mares ens hem plantejat alguna (moltes, segurament) vegada: fins a quin punt són eficaços els càstigs? Com he de castigar, per fer-ho bé? A quines edats he de castigar i a quines no? I la pregunta més general de totes: hem de castigar o podem trobar altres maneres d’educar i d’aconseguir el comportament que desitgem dels nostres fills?

I els premis, que són útils? Moltes i moltes famílies els plantegen com a element motivador. Premis materials, habitualment. Són una bona eina? Preguntem-nos quins avantatges i quins inconvenients tenen.

Premis i càstigs són dues eines utilitzades sovint per les famílies. I van estretament lligades amb això que en diem la negociació amb els fills. Negociar amb ells (és a dir, plantejar punts de vista i arribar a acords) és convenient? A quines edats? Com ho fem, si ells no saben arribar a aquests acords (hora d’arribada a casa, estona per veure la TV, estona dedicada als deures, ajut a les feines de casa…) i/o no saben respectar-los?