Arxiu mensual: novembre 2012

Educar l’optimisme, l’actitud positiva davant les coses que ens passen a la vida, l’esperit emprenedor, les ganes d’avançar… de tot això parlarem en aquest capítol.

D’entrebancs en tindran molts, els nostres fills. I els tindran de tot tipus: alguns els semblaran d’allò més importants i potser no ho seran; d’altres ho seran de debò. Viuran desitjos no complerts, esperances no satisfetes i projectes decebedors. La vida inclou experiències bones i dolentes, i aquestes darreres de vegades són difícils d’afrontar. Ensenyar els nostres fills a fer-ho és ensenyar-los eines extraordinàriament útils per fer-se grans i autònoms. Per ser feliços, fins i tot.

De cada mala experiència se’n treu una lliçó, dirien alguns. Cada problema ens ofereix una oportunitat per créixer, dirien altres. “No hay mal que por bien no venga”, afegiria la dita castellana. Hi ha qui afirma que la propera revolució que ha de fer la humanitat és la revolució de l’optimisme.

La capacitat de ser optimista és una competència emocional de primer ordre, que va lligada, a més, a la capacitat d’emprendre projectes, de tenir iniciatives, de plantejar-se reptes i tenir il·lusions… i de superar la frustració que de vegades hi ha implícita. Com eduquem, aquesta habilitat? Com ensenyem els nostres fills a tolerar la frustració i a acceptar l’error com eina d’aprenentatge? I com l’eduquem a fer-se preguntes i a mostrar interès per les coses?

Recordem, sempre, que el nostre exemple influeix de manera potent en la conducta dels nostres fills (“children see, children do”, diuen en anglès). Preguntem-nos, doncs: som per ells un bon exemple, en aquest aspecte? Sabem veure la part positiva de les coses i superar les dificultats? Sabem transmetre’ls, amb la nostra manera de fer, il·lusió per viure?

Arribem, no hi ha dubte, a un d’aquells temes que, una vegada i un altre, són preocupació de molts pares i mares: com ensenyem a fer servir el temps lliure de manera creativa, sana i estimulant als nostres fills.

De ben segur que cada família és un món. Cada pare i mare tenim una idea diferent sobre què vol dir el temps d’oci, què han de fer els nostres fills durant aquest temps i fins a quin punt hem d’intervenir-hi. Cada família, a més, té una realitat (econòmica, laboral, de suport familiar…) diferent, que l’obliga a plantejar el temps lliure dels seus fills d’una manera o d’una altra. Per tant, ni aquí ni en cap altre aspecte, no és bo donar receptes ni pretendre que tothom actuï igual.

Com sempre, però, és bo tenir criteris generals. És recomanable planificar activitats d’oci conjuntes amb els fills? Per què? Com canvia l’ús del temps lliure a mesura que els fills es fan grans, deixen de ser infants i passen a ser adolescents? Què hem de tenir en compte?

L‘oferta d’oci infantil i juvenil és gairebé il·limitada, actualment. Milers de coses per fer, algunes impensables fa uns anys. Això ha portat moltes famílies a convertir el temps d’oci en temps per fer com més coses millor. És sempre necessari? Fins a quin punt pot ser enriquidora una tarda de jocs de taula amb els fills?

Proposem parlar sobre quina funció hauria de complir el temps lliure en la formació dels nostres fills. Sobre com podem col·laborar a què sigui un temps lliure educatiu i enriquidor, com podem ajudar-los a aprofitar-lo al màxim.

“Tutoria? I què hi feu, a tutoria? Per a què serveix?” Aquesta podria ser, ben bé, una pregunta d’una bona part de pares i mares. No és res nou a les escoles, això de la tutoria, però segueix essent una gran desconeguda de les famílies i, per tant, estarà bé parlar-ne.

Entrem a l’escola, doncs. Què s’hi fa, en aquesta hora setmanal de tutoria que tenen els joves a l’educació secundària? Probablement s’arreglen els problemes que han anat sorgint durant la setmana, diran alguns. Res més? Aprenen a estudiar? Fan deures? I en la tutoria individual amb els alumnes? De què parlen?

No hi ha cap expert en educació que no parli de l’enorme importància que tenen la tutoria i l’orientació a l’escola. Ha de servir per ajudar l’alumne en la seva educació integral, diuen. Podríem, però, concretar-ho? Ajudaria, segurament, a què les famílies li donessin la importància que té i col·laboressin amb el centre.

I la tutoria amb les famílies? També n’hi ha i cal que les famílies hi participem activament, ens expliquen. Algunes famílies hi participem quan ens ho demanen: d’altres, per iniciativa pròpia. Quina és la millor manera d’enfocar la tutoria? Podem aprofitar-la per manifesta desacords amb el centre educatiu?

Si, tal com ens diuen, la tutoria és un espai excel·lent per treballar en equip amb el professorat dels nostres fills i, així, ajudar-lo més en el seus estudis i en el seu benestar personal, serà bo aprofitar-la al màxim. Parlem-ne i descobrim-la.

Què és el talent? Quelcom que tothom té i que cal desenvolupar al màxim? Quelcom que només tenen alguns i cal, primer de tot, detectar? Tots els talents es poden detectar a l’escola? I si comprovem que un alumne és especialment talentós, què cal fer?

Segurament, quan parlem de desenvolupar el talent de fills i alumnes, parlem de dues coses complementàries que cal no confondre:

• Una cosa és que haguem de desenvolupar al màxim les capacitats (talents) dels infants i joves (es a dir, que intentem que cadascú doni el màxim de si mateix).
• Una cosa diferent és que l’escola haguem de detectar talents especials, és a dir, domini superlatiu d’alguna habilitat.

Talent, sobre dotació… estem parlant del mateix?
Sobre els infants i joves talentosos se’n diuen moltes coses: que ja des de ben petits demostren que ho són, que de més grans tenen problemes de relació personal, que s’avorreixen a l’escola, que de vegades tenen comportaments estranys… què hi de veritat en tot això?
Parlem-ne, del talent; de com podem fomentar-lo en general, de quin paper hi juguem les famílies a l’hora de detectar-lo i quines decisions podem prendre si l’escola ens diu que tenim un fill especialment talentós en una o altra àrea.