Arxiu mensual: juny 2011

Potser el títol del capítol d’avui  us sorprendrà. De què va, això?, us preguntareu.

Doncs és ben senzill: està ben demostrat que hi ha una relació directa entre l’interès i les expectatives que tenim els pares per l’escola dels nostres fills, i el seu benestar i rendiment escolar. Diguem-ho de manera més senzilla: si confiem en l’escola, els nostres fills s’hi sentiran més a gust i l’aprofitaran millor.

És senzill d’entendre, però no tant de fer-ho. Per això hem volgut dedicar tot un capítol de “Famílies i escola” a parlar-ne. Com es fa això de confiar en l’escola? En què consisteix? Quines coses s’espera que faci, com a pare o mare? Que li expliqui al meu fill que a l’escola aprendrà moltes coses?

Podem aconseguir, veritablement, que el nostres fills tinguin ganes d’anar a l’escola? O això és només una utopia?

Publicat dins de Prèvies, Temporada 3
Etiquetat com a ,

1. Avis, pares i néts formen un triangles ple de relacions. El pes, però, del triangle, l’han de portar els pares, que són els màxims responsables d’educar els seus fills.
2. És normal que hi hagi petites friccions entre les decisions educatives dels pares i dels avis. Per això és important consensuar-les tan com sigui possible.
3. També és habitual que les normes i els límits, a casa els avis es relaxin una mica. Ja està bé que sigui així. Cal entendre que els avis tinguin el seu espai de llibertat educadora.
4. La condició d’avi o àvia permet fer algunes excepcions. És una situació positiva, sempre que l’infant no se n’aprofiti excessivament.
5. No tenir la responsabilitat educadora permet una actitud d’acostament i complicitats no possible en el rol parental. Aprofitem-ho.
6. A les criatures els va molt bé tenir avis que no facin de pares. Els aporten, entre d’altres coses, la memòria de la família i la serenitat dels temps viscuts.
7. Tot això no exclou que els infants hagin de fer cas als avis. Els pares els ho hem de deixar ben clar i recolzar els avis en tota la seva tasca educadora.
8. Davant la tasca que fan els avis, tinguem un mínim d’exigències i un màxim de col·laboració.
9. En cas que els avis comprin coses no acceptades pels pares, és bo que aquests regals i només es facin servir a casa els avis. D’aquesta manera, ni pares ni avis perdran força educadora davant dels infants.

Publicat dins de Programes i conclusions, Temporada 3

Hi ha qui sosté, amb fermesa, que després de la roda, la impremta i la penicil·lina, el millor
invent de la humanitat són… els avis.

I ja pot ser que, ben mirat, tinguin força raó. Els avis arriben on no arribem els pares, ens
permeten anar a treballar quan els petits estan malalts, es relacionen amb els nostres fills amb una tranquil·litat que, sovint, nosaltres no tenim, els ensenyen coses útils que a nosaltres no se’ns acudiria mai ensenyar-los i, a més, saben projectar en ells la mateixa estimació que senten per nosaltres.

Som molts els pares i mares que demanem ajuda als avis. L’estil de vida actual, ràpid,
estressant de vegades, ple d’obligacions, ens hi obliga. I gairebé sempre trobem en els avis una resposta positiva. Oi que sí?

D’altres vegades, però, no és per necessitat, que els demanem ajuda, sinó per comoditat. Així podem sopar a fora amb els amics els divendres al vespre… oi que això també és veritat?

Sigui com sigui, una bona part de les famílies hi confiem molt, en els avis. Bé, hi confiem molt sempre que els eduquin de la manera que volem nosaltres, naturalment. O potser no sempre és així? Hi ha pares que accepten que els avis posin límits, premiïn, castiguin i orientin de manera diferent a la seva?

Parlem una mica d’aquest gran invent de la humanitat que són els avis?

Publicat dins de Prèvies, Temporada 3

1. Avui dia, els trastorns alimentaris afecten un 6% de les noies adolescents, i un 11% està en situació de risc. Estiguem atents als nostres fills i filles.

2. L’edat de major risc està entre els 12 i 24 anys, però hi ha casos de noies de 8 i 9 anys.

3. És molt important prevenir-los, aquests trastorns. Fan patir molt a nivell psicològic.

4. La millor manera de prevenir-los és tenint cura de l’autoestima dels nostres fills. Ajudem-los a tenir una bona opinió de sí mateixos, en tots els sentits.

5. Ajudem-los també a posar-se fites personals raonables i possibles d’aconseguir. No els demanem ser massa perfectes.

6. Rebutgem les dietes auto imposades. Totes les dietes especials s’han de fer sota control mèdic.

7. I pensem sempre en quin model els donem nosaltres, el pare i la mare. Sovint, els nostres fills ens imiten.

8. Estiguem alerta d’alguns símptomes de la malaltia: pèrdua de pes no justificada, comentaris negatius freqüents sobre el propi físic o les excuses per no menjar.

9. És molt recomanable que la família faci junta un àpat diari. Si pot ser, tothom menjant el mateix.

10. Vigilem també les webs i xarxes socials on es fa apologia de l’anorèxia i la bulímia, i denunciem-les, si les trobem.

11. Tinguem un cert control sobre l’ús que el nostre fill o filla fa de l’ordinador i, sobretot, expliquem-li molt bé els riscos d’aquestes malalties.

12. Avui dia, el 70% dels casos es poden curar. Posem-nos en mans d’especialistes tant bon punt detectem el problema.

Publicat dins de Programes i conclusions, Temporada 3
Etiquetat com a , ,

[Pròxim programa] “De veritat cal cuidar tant la línia?”

Comentaris tancats a [Pròxim programa] “De veritat cal cuidar tant la línia?”

De veritat cal cuidar tant la línia? De veritat és tant important estar tan prims? És veritat que del nostre físic perfecte depèn que els altres ens acceptin i, per tant, que tinguem relacions socials satisfactòries i èxit en la vida? Nosaltres ja sabem que no, que tot això són bajanades, però la desgràcia és que hi ha molts i molts joves (noies, sobretot) que no són capaços de respondre amb un NO rotund aquestes preguntes que acabo de fer. I per això pateixen trastorns alimentaris. Anorèxia i bulímia, sobretot.

Avui, pares i mares, parlem d’un tema sobre el qual no podem fer-hi broma. Gens de broma. L’anorèxia i la bulímia són trastorns molt seriosos, que porten de cap molts joves i les seves famílies. No explicarem, avui, l’origen d’aquests problemes ni la culpa que els uns i els altres tenen en generar-los. Provarem de fer quelcom més pràctic: donar eines als pares per prevenir-los i, si ja no hi són a temps, detectar-los i tractar-los. L’esforç valdrà la pena.

Publicat dins de Prèvies
Etiquetat com a , ,

1. Només un grup reduït de joves pateix addicció a algun tipus de droga, i els pares sempre pensem que aquest problema no ens afectarà. No obstant, hem d’estar atents a aquest risc i provar de reduir-lo el màxim.

2. El més important, d’entrada, és mantenir amb els nostres fills un elevat grau de comunicació, que no ha de trencar-se quan arriben a l’adolescència i, d’alguna manera, deixem de ser el seu punt referència.

3. I d’altra banda, és fonamental també mostrar-los una profunda confiança. Confiança que pot anar creixent a mesura que ells s’ho mereixin.

4. És important també estar atents a allò que fan i allà on van els nostres fills. Estar atents, però, no vol dir fer d’inspectors, perquè això reduirà la seva sensació de confiança. Trobem l’equilibri entre control i confiança.

5. La confiança es tradueix, de vegades, en negociació. Arribar a pactes amb els nostres fills és una bona eina, sobretot si els ensenyem a respectar-los.

6. Si cal mostrar-los la nostra decepció per una conducta incorrecta (per exemple, arribar begut a casa), fem-ho en el moment adient i de la manera adient.

7. Infants i joves aprenen, en part, per observació, per allò que ens veuen fer a nosaltres. Així doncs, els pares hem de procurar tenir conductes adients davant les drogues.

8. I posem límits allà on considerem que fa falta. Sovint, infants i joves no els compartiran, però els entendran i els ajudaran a regular la conducta.

Publicat dins de Temporada 3
Etiquetat com a , ,

Addiccions, en aquest programa parlem d’addiccions… Addicions a l’alcohol i a les drogues. No és un tema senzill, perquè massa sovint parlar d’addiccions a aquestes substàncies vol dir parlar de drames personals i familiars.

Per això, sobretot per això, hem decidit que val la pena dedicar un capítol de ‘Famílies i escola’ a parlar-ne, no pas per tornar a explicar el problema, que tots ja coneixem, sinó per donar-vos eines, pares i mares, a l’hora de prevenir-lo i, si ja és massa tard, detectar-lo i afrontar-lo.

“Ja és normal que els joves beguin quan surten de festa” “I fins i tot que fumin un “canuto” és part de la diversió”, diuen alguns. D’altres, en canvi, no ho veuen gens clar perquè ho entenen com el principi d’un problema important.

Hi ha una ratlla clara entre allò que és “normal” i allò que és malaltís? I enmig de tot això… quin paper hi juga, l’educació? Podem fer alguna cosa els pares per evitar aquests riscos? Quines? Parlar molt amb els nostres fills, potser? Alguna cosa més?

Publicat dins de Prèvies
Etiquetat com a , ,

1. Desenvolupar la curiositat i les ganes d’aprendre dels nostres fills és molt important pel seu futur. I els pares som els primers responsables de fer-ho.
2. Avui dia, cal treballar perquè infants i joves tinguin interessos més enllà dels estrictament tecnològics.
3. Una bona manera de fer-ho és donant exemple. Mostrem-los la curiositat que sentim nosaltres per les coses i ensenyem-los a fer-se preguntes constantment.
4. Posem-li emoció a les coses. Generem misteri i ganes de conèixer-les. L’emoció fa més sòlids els aprenentatges i motiva per buscar-ne de nous.
5. Esforcem-nos per mantenir vius els interessos naturals que els nostres fills tenen de petits i, poc a poc, obrim-ne més el ventall. No imposem als nostres fills els nostres interessos. Respectem-los els seus.
6. Si no considerem acceptables els interessos dels nostres fills, fem servir el “no” però sempre de la manera més raonada possible.
7. A mesura que el nostre fill es fa gran, ensenyem-lo a triar els seus interessos, fent-se responsable de les seves decisions.
8. Per a desenvolupar-li l’interès per la lectura, podem oferir el nostre exemple de lectors, presentar la lectura com quelcom emocionant i, a més, conrear molt l’expressió oral.
9. Alerta: de vegades, la manca d’interès per una cosa amaga dificultats per fer-la bé. Intentem detectar-ho.
10. L’escola també juga un paper fonamental en el foment de la curiositat d’infants i joves. Parlem-ne amb el tutor i mestres.

Publicat dins de Programes i conclusions, Temporada 3
Etiquetat com a , ,

El títol d’aquest nou capítol és força il·lustratiu, no creieu? Busquem la manera de desenvolupar l’interès d’infants i joves per aprendre, una de les qualitats més importants per a qualsevol persona actualment.

Volem saber com ampliar el ventall d’interessos dels nostres fills. Com ens ho fem, perquè tingui il·lusions i reptes? Perquè els agradin i trobin plaers en coses diferents? Com aconseguim que tingui una actitud activa davant la vida?

No estem parlant de coses sense importància, sinó ben bé al contrari: interessar-se, il·lusionar-se per les coses, tenir ganes d’aprendre… tot això és ben sovint font de progrés personal i també de felicitat. Ajudar el nostre fill a ser feliç és, en bona mesura, ajudar-lo a interessar-se per les coses.

Despertar la curiositat i la il·lusió… què us sembla si busquem maneres d’aconseguir-ho?

Publicat dins de Prèvies
Etiquetat com a , ,