Arxiu mensual: desembre 2012

1. “No exagerem dipositant somnis en els nostres fills. Sobretot, si després caiem en l’error de convertir aquests somnis en exigències”.

2. “Transmetem-los aquelles coses que van bé per la vida, però deixem-los ser, també, lliures i singulars”

3. “Davant les coses dels nostres fills que no ens agraden, pensem sobre la importància que tenen i, si podem, raonem i negociem amb ells”.

4. “Estimar els nostres fills no vol dir exigir-los ser els millors, sinó procurar que estiguin bé amb si mateixos i amb el seu entorn”

5. “Donem als nostres fills una base sòlida, sobre la qual ells puguin edificar la seva vida”

6. “No imposem als fills les coses que ens agraden a nosaltres: transmetem-los-les de manera flexible i amable”

7. “El més important és respectar la manera de ser i fer de cada fill, allò que el fa ser diferent i únic”

8. “Allò que ha de ser bo pel nostre fill no és necessàriament el que teníem pensat per a ell. Influïm en les seves decisions, però deixem llibertat”

9. “Naturalment, aquest respecte per la individualitat dels fills no està renyida amb posar límits, que sempre hi han de ser”

10. “És comprensible que esperem coses diferents dels nens que de les nenes, però no cometem l’error d’arribar a l’estereotip ni de ser injustos en això”

11. “Haver respectat la individualitat dels fills i haver-los posat límits correctament serà sempre valorat per ells quan siguin grans”

12. “No busquem que els nostres fills siguin d’una manera determinada. Busquem que se sentin bé amb si mateixos i que facin sentir-se bé als altres”

Publicat dins de Programes i conclusions, Temporada 4

No deu haver-hi cap pare ni cap mare al món que no estimi els seus fills. No forma part de la naturalesa humana no estimar-los. Els fills, ja ho sabem, és el que estimem més de tot.

I tant cert com això ho és també això altre: bona part dels pares i mares tenim una imatge preconcebuda de com seran els nostres fills, abans que neixin. De com voldrien que fossin. Segurament, en aquest desig s’hi barregen coses diferents (els nostres valors de sempre, els èxits i frustracions que nosaltres hem viscut…), però tan se val, això, ara. Tots ens imaginem, en algun moment o altre, d’una manera o altra, com seria el nostre fill ideal, i ens esforcem per aconseguir que hi arribi.

Ja de ben petits, i encara més quan es fan grans, els nostres fills són… com són. Sortosament. Tenen la seva manera de ser i fer, els seus interessos i aptituds, les seves tendències i aficions, les seves prioritats. I no sempre coincideixen amb allò que nosaltres haguéssim volgut.

En sabem, d’estimar-los tal com són? Fins a quin punt tendim, els pares i les mares, en encaparrar-nos en un fill/a que no és ni serà mai? Fins a quin punt ens fa mal que no sigui aquell que havíem imaginat? Sabem entendre que en això, en la diferència i en la llibertat per triar, rau la meravella del ser humà?

Al voltant d’aquesta qüestió hi ha una reflexió, profunda segurament, que tots hauríem de fer: en quina mesura eduquem els nostres fills emmirallant-los en nosaltres? Sabem trobar bé la frontera entre aquells aspectes no negociables (el nostre fill ha de ser una persona que s’esforci) i aquells que formen part de la seva individualitat i, per tant, hem de saber respectar?

Publicat dins de Prèvies, Temporada 4

1. “La importància de l’anglès per al futur dels nostres fills és enorme. Les empreses el demanen i el demanaran encara més”.

2. “Sempre que sigui possible, participem amb il·lusió en l’aprenentatge de l’anglès dels fills. No els ho presentem com una assignatura obligatòria que han de fer”

3. “No cal que els pares sapiguem anglès. Podem aprendre’n junts amb els nostres fills”

4. “Aquells pares que en saben poden destinar estones i situacions a fer-lo servir amb els fills: per exemple, les comunicacions per email o l’estona de sopar”.

5. “Aprendre l’anglès, a més, obre les portes a noves cultures, a tot un món angloparlant, ampli i molt interessant”.

6. “Aprendre una llengua estrangera, d’altra banda, ensenya a pensar d’una altra manera. Ajuda, doncs, a transformar i obrir la ment”

7. “Val la pena aprendre anglès de ben petits, però sempre que es faci de la manera correcta. Els nens han de donar un sentit a allò que diuen i aprenen”.

8. “És important, en tot cas, haver començat a aprendre la llengua abans dels 12 anys perquè, si no, és possible que la pronúncia no sigui tan bona”

9. “Aprendre dues o tres llengües des de petit no provoca un problema d’interferència important. Que no ens preocupi aquest problema”

10. “Perquè els nostres fills practiquin anglès podem viatjar, però també plantejar-nos tenir una “au pair”, proposar intercanvis a l’escola o anar a la biblioteca del barri”

11. “Preguntem com tracta l’escola dels nostres fills l’aprenentatge de l’anglès. Podem, fins i tot, proposar-los que facin intercanvis lingüístics”.

12. “Plantegem-nos que siguin els nostres fills els qui ens ensenyin l’anglès. Pot convertir-se en una estona magnífica de relació amb ells”.

Publicat dins de Temporada 4

“Do you speak English?” “Yes, I do!” Tant de bo tots els joves del nostre país poguessin respondre així aquesta pregunta i, a més, fos veritat! Sabem que no ho és, i que seguim tenint, pel que fa a l’aprenentatge de llengües estrangeres, una assignatura pendent a casa nostra.

Per què? En què ens equivoquem? O, potser millor, fem la pregunta en positiu: quin és el camí que permet un millor aprenentatge d’una llengua aliena? Fa molt de temps que hi ha debat, en això: comencem de ben petits? O millor començar quan la llengua pròpia estigui més apresa? Hi ha mètodes que garanteixen un aprenentatge més eficaç? Com han de ser, aquests mètodes?

No hi ha dubte que en els darrers anys s’ha multiplicat el nombre de famílies que trien l’anglès com activitat extraescolar, i el nombre d’acadèmies que l’ofereixen. També han augmentat molt les escoles que l’inclouen en els seus cursos primerencs? Ho estem fent bé? Hi ha relació entre aquesta inversió i els resultats aconseguits?

I plantegem-nos, també, la pregunta clau per a milers i milers de famílies: què podem fer els pares i mares perquè els nostres fills aprenguin anglès si no disposem de recursos econòmics per a portar-los a una acadèmia i, encara menys, per enviar-los a l’estranger a fer-hi una estada? Podem, des casa, fer alguna cosa útil, encara que sigui senzilla?

Respondre totes aquestes preguntes és, no hi ha dubte, important. Tant com ho és respondre’n una de principal: per quins motius és important que els joves d’avui aprenguin anglès? Per motius laborals o també per d’altres? Cal que les famílies ens proposem, en el marc de les nostres possibilitats, que aquest sigui un dels objectius educatius per als nostres fills?

Publicat dins de Prèvies, Temporada 4

1. “Mostrem al nostre fill que tenim interès per l’escola, per allò que hi aprèn, per allò que hi fa. Així l’ajudarem molt a què ell connecti escola i realitat”.

2. “No fem que l’estona a casa sigui un allargament de l’estona d’escola. A casa, fem-li fer, sempre que puguem, coses de la vida quotidiana”.

3. “Hem de garantir que els fills facin els deures, i fins i tot poden ajudar-los a estudiar i aprendre, però no fer-los en lloc seu. Això no els ajudarà en res”.

4. “La nostra tasca, pel que fa als deures, és recordar-los que els tenen, donar-los eines perquè s’organitzin el temps i els facin, i garantir que els queda temps d’oci per gaudir”.
Text: Ajudem-los a ser autònoms.

5. “Els pares ajudarem molt a enriquir el que es fa a l’escola si som capaços de mantenir-hi una relació propera, de complicitat, de màxima confiança i de molt diàleg”.

6. “Donem oportunitats als nostres fills perquè aprenguin a organitzar-se el temps i perquè creixen autònomament. Si els ho fem tot no els deixem créixer”.

7. “Que les famílies entrem a l’escola i compartim coses amb ella és altament enriquidor pels nostres fills. Permet un intercanvi cultural entre alumnes i entre famílies”.

8. “No ens despreocupem del que es fa a l’escola. Mestres i professors són professionals de l’educació, però a casa hem de saber què s’hi aprèn i ser al costat del nostres fills tan com puguem”

9. “Les activitats culturals no són només tasca de l’escola. Busquem-ne per anar-hi amb els nostres fills”

Publicat dins de Temporada 4

No cal que ens posem d’acord, en això: els infants i joves no només aprenen a l’escola sinó també a casa (i a molts altres llocs!). Això ho tenim tots clar fa molt de temps, i ens dóna, de fet, una excel·lent oportunitat per enriquir, complementar i fomentar allò que els nostres fills aprenen amb els seus mestres i professors.

Una de les preguntes interessants que podem fer-nos és: com podem ajudar, des de casa, a què els nostres fills adquireixin tot allò que aprenen a l’escola? Alguns dirien: aquest no és el nostre paper; els continguts escolars no són responsabilitat de la família. Altres dirien: no ho són, però des de casa podem donar un cop de mà. Què vol dir, un cop de mà? Fer-los els deures, si ells no se’n surten? Explicar-los tot allò que no han entès a l’aula?

Hi ha famílies que ensenyen els seus fills a estudiar; n’hi ha que els ajuden a superar exàmens, preguntant-los la lliçó el dia abans. N’hi ha també que intervenen molt menys, potser només oferint un lloc de treball adient al seu fill.

De vegades, alguns pares i mares expliquen que la seva funció no és posar el nas en les assignatures escolars, però sí transmetre valors importants, com ara interès per l’estudi, esforç, puntualitat, respecte pel mestre… i d’altres, diuen que la seva missió consisteix en educar per a la vida, és a dir, aprofitar les tasques familiars quotidianes (anar a comprar i parar la taula, per exemple), per educar.

Infants i joves poden aprendre amb el pare i la mare; en això no estem d’acord, segurament. Però què i com? Quina ha de ser el nostre paper envers l’escola i en què podem ajudar-la? Què podem aportar nosaltres perquè a l’escola, segurament, no ho aprendrà?

Publicat dins de Prèvies, Temporada 4