Arxiu mensual: novembre 2013

Quan parlem de creativitat pensem, habitualment, en dissenyadors, artistes o potser arquitectes. Atribuïm el caràcter creatiu a les persones que, d’una manera o altra, fan art.

Però avui no parlarem d’això. Ens agrada entendre la creativitat com quelcom més genèric: la capacitat per pensar i fer coses noves, per innovar, fins i tot per pensar diferent, en qualsevol ordre de la vida. La capacitat de buscar solucions diferents als problemes, d’enfocar les coses amb altres ulls.

Segurament, l’esperit emprenedor hi té a veure, en això. Avui, més que mai, quan les empreses ja no garanteixen feina per a tothom, necessitem persones capaces de generar idees empresarials noves i oferir propostes diferents. I avui, més que mai, les feines creatives són les que creixen en demanda laboral.

Nois i noies que busquen solucions sense esperar-les, que proven, s’equivoquen i així aprenen, que tenen confiança en si mateixos, que són curiosos… això és el que busquem. Fomenta la creativitat, l’escola? I des de casa, com la podem fomentar?

Publicat dins de Prèvies, Temporada 5

1. No eduquem en la no agressivitat mitjançant conductes aïllades, sinó establint una relació adient amb els nostres fills.

2. La relació més adient consisteix en marcar pautes però, a la vegada, estar sempre disponibles i mostrar afecte als nostres fills.

3. D’aquesta manera, els nens aprenen a relacionar-se mitjançant el diàleg i el respecte.

4. Podem ajudar el nostre fill a controlar l’agressivitat ajudant-lo, quan s’enfada, a identificar i explicar la seva.

5. És particularment important fer-ho als 3/4 anys i també a l’entrada de l’adolescència.

6. Davant les rebequeries dels nens petits, no reaccionem accedint als seus desitjos immediats ni tampoc amb agressivitat.

7. Per educar en la no agressivitat, és fonamental un bon clima familiar, basat en el respecte i la comunicació. Els fills s’emmirallen en els seus pares.

8. Si fomentem el diàleg a casa, els fills aprenen a posar-se en el lloc de l’altre i a entendre que hi ha moltes opinions.

9. No cal prohibir la TV ni internet als fills, per evitar que vegin conductes agressives. Cal ensenyar-los a entendre i raonar aquestes conductes.

10. No podrem evitar del tot que els nostres fills facin servir paraules grolleres. Però sí podem explicar-los que no ens agraden i serà bo que nosaltres no les diguem.

11. I sobretot, ensenyem-los a evitar-les en contextos on són particularment inadequades.

12. Davant una agressió soferta pel nostre fill, ensenyem-lo a defensar-se i a gestionar la situació, però no a tornar-s’hi.

Publicat dins de Programes i conclusions, Temporada 5

Dialogar, gestionar de manera positiva els conflictes… que n’és d’important, educar els nostres fills en aquestes capacitats! De conflictes en tindran molts, durant la seva vida, i alguns seran, segurament, importants. Hauran, per tant, de saber resoldre’ls sense violència (física ni verbal), i això és quelcom que podem (hem) ensenyar a fer de ben petits i a qualsevol edat.

L’agressivitat forma part de la manera de comportar-se de molta gent. La TV ens n’ofereix molts exemples. Alguns, terribles (la violència domèstica, per exemple), d’altres que poden semblar fins i tot divertits (baralles al Parlament, per exemple), fins i tot alguns que semblem justificar (els que queden inclosos en l’esport, per exemple). Massa sovint fem servir més la raó de la força que la força de la raó.

Com eduquem? N’hi ha prou que els diguem, quan són petits, que no peguin els companys? Cal que controlem la influència del mitjans de comunicació sobre els nostres fills? Com fomentem el seu autocontrol?

Hi ha qui argumenta que l’agressivitat s’acumula i que, per tant, val la pena que els nens violents faci jocs violents, per així evitar que esclatin i siguin violents en d’altres contextos. És cert?

Publicat dins de Prèvies, Temporada 5

1. La relació entre la família i l’escola és absolutament important per a una bona educació d’infants i joves.

2. Hi ha un recel tradicional que fa difícil, de vegades, la relació entre família i escola. Recel que només se supera si dialoguem i ens coneixem.

3. A casa, fem l’educació individual; a l’escola, fan la comunitària. Som un complement perfecte l’una de l’altra.

4. Una de les coses que podem fer des de casa és saber quines coses fan a l’escola i perquè les fan.

5. La famílies hem de confiar en l’escola, però també hem de tenir la confiança per transmetre aquelles coses que no acabem de compartir.

6. La nostra feina no és intervenir en allò que fa l’escola, però sí informar-nos, fer propostes, escoltar el que ens han de dir i ser a prop dels mestres.

7. Si tenim la sensació que el nostre fill no és prou ben atès tenint en compte les seves dificultats, adrecem-nos a l’escola i parlem-hi.

8. Les escoles que escolten les famílies, milloren. Per tant, no tinguem recança en dir-los la nostra opinió.

9. No deixem d’assistir a les reunions amb el tutor del nostres fill. És una extraordinari moment per a la comunicació amb l’escola.

10. Participem a l’AMPA i, pel que fa al consell escolar, assabentem-nos de què fa, com funciona i quines decisions pren.

Publicat dins de Temporada 5

Sobre la relació entre famílies i escola se n’ha escrit molt.

Amb raó, segurament, perquè és una relació important. Pares i mestres, pares i professors, són els dos principals encarregats d’educar una criatura, i no tindria sentit fer-ho cadascú per la seva banda. Tindria tan sentit com si dos arquitectes responsables del disseny d’un edifici treballessin sense parlar-se. O com si dos navegants d’una canoa fessin anar els rems sense estar pendents l’un de l’altre.

I, tanmateix, encara hi ha famílies que hi parlen poc, amb el mestre. I mestres que hi compten poc, amb les famílies.

Fer equip amb l’escola és cabdal. No es tracta d’estar d’acord en tot, ni callar quan tenim queixes. Es tracta de col·laborar, de ser-hi presents, de buscar solucions als problemes i d’avançar junts. D’això, en sortirà un fill/alumne més integrat a l’escola, amb més benestar i, de ben segur, amb millor rendiment acadèmic.

Publicat dins de Prèvies, Temporada 5

1. Més que pas castigar, hauríem d’intentar entendre perquè el nostre fill fa una determinada conducta no desitjada, el sentiment que la provoca.

2. Després, ajudar-lo a què ell mateix l’entengui i pugui canviar la seva conducta.

3. Deixant que l’emoció s’expressi, evitarem moltes conductes inadequades dels fills.

4. Intentem posar les normes i les límits abans que es produeixin les conductes que no volem, no pas en el mateix moment.

5. És important que, si decidim aplicar un càstig, aquest càstig tinguin relació amb allò que el nostre fill no ha fet bé.

6. El llenguatge és també molt important. Intentem que les paraules no siguin ganivets, sinó bàlsams. Serà més útil si ho fem així.

7. Negociar amb els fills algunes coses ens ajudarà a no haver de castigar tant. Negociar és una eina fantàstica, que hem d’anar incorporant poc a poc.

8. Per negociar, escoltem les propostes dels fills, exposem respectuosament les nostres, busquem acords i posem-los en pràctica.

9. Els premis, com que són externs, tenen el risc de no ser massa educatius perquè no ajuden el nostre fill a autoregular-se.

10. Val la pena que ajudem els nostres fills a prendre decisions i comportar-se per si mateixos, més enllà de premis i càstigs externs.

Publicat dins de Temporada 5

Un d’aquells temes que no necessita presentació. Un d’aquells temes que TOTS els pares i TOTES les mares ens hem plantejat alguna (moltes, segurament) vegada: fins a quin punt són eficaços els càstigs? Com he de castigar, per fer-ho bé? A quines edats he de castigar i a quines no? I la pregunta més general de totes: hem de castigar o podem trobar altres maneres d’educar i d’aconseguir el comportament que desitgem dels nostres fills?

I els premis, que són útils? Moltes i moltes famílies els plantegen com a element motivador. Premis materials, habitualment. Són una bona eina? Preguntem-nos quins avantatges i quins inconvenients tenen.

Premis i càstigs són dues eines utilitzades sovint per les famílies. I van estretament lligades amb això que en diem la negociació amb els fills. Negociar amb ells (és a dir, plantejar punts de vista i arribar a acords) és convenient? A quines edats? Com ho fem, si ells no saben arribar a aquests acords (hora d’arribada a casa, estona per veure la TV, estona dedicada als deures, ajut a les feines de casa…) i/o no saben respectar-los?

Publicat dins de Prèvies, Temporada 5


 

1. L’afecte i l’estimació són els ingredients de base d’una bona educació.

2. L’afecte l’hem de transmetre de la manera que ens surti, sense fer teatre. Hi ha qui és fa més petons i qui en fa menys.

3. Si ens costa dir “t’estimo”, podem dir-ho d’altres maneres: “’agrada molt estar amb tu”, per exemple.

4. Una altra excel·lent manera de demostrar estimació és confiar. Quan parlem als fills, no expressem desconfiança sinó confiança.

5. Demostrar estimació i afecte no és fa més dèbils. Podem posar límits, però cal fer-ho amb afecte.

6. I una altra molt bona manera d’expressar afecte és reconèixer els mèrits i els avenços dels nostres fills, tot demostrant-los que ens fan feliços.

7. Quan ens enfaden, no els diguem que no els estimem. Reflexionem, calmem l’emoció negativa i recuperem l’estimació.

8. No passa res si donem un cop de puny a la taula un dia. Però intentem sempre que la tònica general de relació amb els fills sigui positiva i plena d’afecte.

9. Vigilem també bé les relacions entre germans. En elles hi juga un paper la gelosia, i cal, aleshores, expressar estimació per cada germà.

10. En això de l’estimació i l’afecte, el contacte físic (el petó, l’abraçada…) és important. Fomenta molt l’autoestima dels fills.

11. L’estona que passem amb ells és fonamental. Si no pot ser molta, aprofitem-la per demostrar-los que els estimem, i això sempre ho portaran a dins.

Publicat dins de Programes i conclusions, Temporada 5

A casa m’estimen…

El títol del programa és prou significatiu. Fins a quin punt és important l’afecte en la tasca educativa dels pares? Fins a quin punt dir “t’estimo” als fills és clau a l’hora d’aconseguir el seu benestar emocional? I abraçar-lo sovint? És important també?

Hi ha qui diu que educar és, sobretot, estimar. Potser sigui veritat o, si més no, és una preciosa manera de definir la importància de l’afecte quan eduquem.

Podem plantejar-nos preguntes interessants: hem de posar un límit, en les expressions d’estimació perquè, potser, si en fem massa, perdin força? És important expressar afecte sobretot en edats primerenques, però no tan quan els fills es fan grans? I una pregunta encara més difícil: com ho fem per dir “t’estimo” quan estem enfadats amb els fills?

De fet, aquesta darrera pregunta amaga una qüestió essencial: com ho fem per dir als nostres fills que una cosa és estar enfadats un dia i una altre, de ben diferent, és estimar-los incondicionalment?

Publicat dins de Prèvies, Temporada 5
Etiquetat com a