Arxiu de la categoria: Prèvies

No deu haver-hi cap pare ni cap mare al món que no estimi els seus fills. No forma part de la naturalesa humana no estimar-los. Els fills, ja ho sabem, és el que estimem més de tot.

I tant cert com això ho és també això altre: bona part dels pares i mares tenim una imatge preconcebuda de com seran els nostres fills, abans que neixin. De com voldrien que fossin. Segurament, en aquest desig s’hi barregen coses diferents (els nostres valors de sempre, els èxits i frustracions que nosaltres hem viscut…), però tan se val, això, ara. Tots ens imaginem, en algun moment o altre, d’una manera o altra, com seria el nostre fill ideal, i ens esforcem per aconseguir que hi arribi.

Ja de ben petits, i encara més quan es fan grans, els nostres fills són… com són. Sortosament. Tenen la seva manera de ser i fer, els seus interessos i aptituds, les seves tendències i aficions, les seves prioritats. I no sempre coincideixen amb allò que nosaltres haguéssim volgut.

En sabem, d’estimar-los tal com són? Fins a quin punt tendim, els pares i les mares, en encaparrar-nos en un fill/a que no és ni serà mai? Fins a quin punt ens fa mal que no sigui aquell que havíem imaginat? Sabem entendre que en això, en la diferència i en la llibertat per triar, rau la meravella del ser humà?

Al voltant d’aquesta qüestió hi ha una reflexió, profunda segurament, que tots hauríem de fer: en quina mesura eduquem els nostres fills emmirallant-los en nosaltres? Sabem trobar bé la frontera entre aquells aspectes no negociables (el nostre fill ha de ser una persona que s’esforci) i aquells que formen part de la seva individualitat i, per tant, hem de saber respectar?

“Do you speak English?” “Yes, I do!” Tant de bo tots els joves del nostre país poguessin respondre així aquesta pregunta i, a més, fos veritat! Sabem que no ho és, i que seguim tenint, pel que fa a l’aprenentatge de llengües estrangeres, una assignatura pendent a casa nostra.

Per què? En què ens equivoquem? O, potser millor, fem la pregunta en positiu: quin és el camí que permet un millor aprenentatge d’una llengua aliena? Fa molt de temps que hi ha debat, en això: comencem de ben petits? O millor començar quan la llengua pròpia estigui més apresa? Hi ha mètodes que garanteixen un aprenentatge més eficaç? Com han de ser, aquests mètodes?

No hi ha dubte que en els darrers anys s’ha multiplicat el nombre de famílies que trien l’anglès com activitat extraescolar, i el nombre d’acadèmies que l’ofereixen. També han augmentat molt les escoles que l’inclouen en els seus cursos primerencs? Ho estem fent bé? Hi ha relació entre aquesta inversió i els resultats aconseguits?

I plantegem-nos, també, la pregunta clau per a milers i milers de famílies: què podem fer els pares i mares perquè els nostres fills aprenguin anglès si no disposem de recursos econòmics per a portar-los a una acadèmia i, encara menys, per enviar-los a l’estranger a fer-hi una estada? Podem, des casa, fer alguna cosa útil, encara que sigui senzilla?

Respondre totes aquestes preguntes és, no hi ha dubte, important. Tant com ho és respondre’n una de principal: per quins motius és important que els joves d’avui aprenguin anglès? Per motius laborals o també per d’altres? Cal que les famílies ens proposem, en el marc de les nostres possibilitats, que aquest sigui un dels objectius educatius per als nostres fills?

No cal que ens posem d’acord, en això: els infants i joves no només aprenen a l’escola sinó també a casa (i a molts altres llocs!). Això ho tenim tots clar fa molt de temps, i ens dóna, de fet, una excel·lent oportunitat per enriquir, complementar i fomentar allò que els nostres fills aprenen amb els seus mestres i professors.

Una de les preguntes interessants que podem fer-nos és: com podem ajudar, des de casa, a què els nostres fills adquireixin tot allò que aprenen a l’escola? Alguns dirien: aquest no és el nostre paper; els continguts escolars no són responsabilitat de la família. Altres dirien: no ho són, però des de casa podem donar un cop de mà. Què vol dir, un cop de mà? Fer-los els deures, si ells no se’n surten? Explicar-los tot allò que no han entès a l’aula?

Hi ha famílies que ensenyen els seus fills a estudiar; n’hi ha que els ajuden a superar exàmens, preguntant-los la lliçó el dia abans. N’hi ha també que intervenen molt menys, potser només oferint un lloc de treball adient al seu fill.

De vegades, alguns pares i mares expliquen que la seva funció no és posar el nas en les assignatures escolars, però sí transmetre valors importants, com ara interès per l’estudi, esforç, puntualitat, respecte pel mestre… i d’altres, diuen que la seva missió consisteix en educar per a la vida, és a dir, aprofitar les tasques familiars quotidianes (anar a comprar i parar la taula, per exemple), per educar.

Infants i joves poden aprendre amb el pare i la mare; en això no estem d’acord, segurament. Però què i com? Quina ha de ser el nostre paper envers l’escola i en què podem ajudar-la? Què podem aportar nosaltres perquè a l’escola, segurament, no ho aprendrà?

Educar l’optimisme, l’actitud positiva davant les coses que ens passen a la vida, l’esperit emprenedor, les ganes d’avançar… de tot això parlarem en aquest capítol.

D’entrebancs en tindran molts, els nostres fills. I els tindran de tot tipus: alguns els semblaran d’allò més importants i potser no ho seran; d’altres ho seran de debò. Viuran desitjos no complerts, esperances no satisfetes i projectes decebedors. La vida inclou experiències bones i dolentes, i aquestes darreres de vegades són difícils d’afrontar. Ensenyar els nostres fills a fer-ho és ensenyar-los eines extraordinàriament útils per fer-se grans i autònoms. Per ser feliços, fins i tot.

De cada mala experiència se’n treu una lliçó, dirien alguns. Cada problema ens ofereix una oportunitat per créixer, dirien altres. “No hay mal que por bien no venga”, afegiria la dita castellana. Hi ha qui afirma que la propera revolució que ha de fer la humanitat és la revolució de l’optimisme.

La capacitat de ser optimista és una competència emocional de primer ordre, que va lligada, a més, a la capacitat d’emprendre projectes, de tenir iniciatives, de plantejar-se reptes i tenir il·lusions… i de superar la frustració que de vegades hi ha implícita. Com eduquem, aquesta habilitat? Com ensenyem els nostres fills a tolerar la frustració i a acceptar l’error com eina d’aprenentatge? I com l’eduquem a fer-se preguntes i a mostrar interès per les coses?

Recordem, sempre, que el nostre exemple influeix de manera potent en la conducta dels nostres fills (“children see, children do”, diuen en anglès). Preguntem-nos, doncs: som per ells un bon exemple, en aquest aspecte? Sabem veure la part positiva de les coses i superar les dificultats? Sabem transmetre’ls, amb la nostra manera de fer, il·lusió per viure?

Arribem, no hi ha dubte, a un d’aquells temes que, una vegada i un altre, són preocupació de molts pares i mares: com ensenyem a fer servir el temps lliure de manera creativa, sana i estimulant als nostres fills.

De ben segur que cada família és un món. Cada pare i mare tenim una idea diferent sobre què vol dir el temps d’oci, què han de fer els nostres fills durant aquest temps i fins a quin punt hem d’intervenir-hi. Cada família, a més, té una realitat (econòmica, laboral, de suport familiar…) diferent, que l’obliga a plantejar el temps lliure dels seus fills d’una manera o d’una altra. Per tant, ni aquí ni en cap altre aspecte, no és bo donar receptes ni pretendre que tothom actuï igual.

Com sempre, però, és bo tenir criteris generals. És recomanable planificar activitats d’oci conjuntes amb els fills? Per què? Com canvia l’ús del temps lliure a mesura que els fills es fan grans, deixen de ser infants i passen a ser adolescents? Què hem de tenir en compte?

L‘oferta d’oci infantil i juvenil és gairebé il·limitada, actualment. Milers de coses per fer, algunes impensables fa uns anys. Això ha portat moltes famílies a convertir el temps d’oci en temps per fer com més coses millor. És sempre necessari? Fins a quin punt pot ser enriquidora una tarda de jocs de taula amb els fills?

Proposem parlar sobre quina funció hauria de complir el temps lliure en la formació dels nostres fills. Sobre com podem col·laborar a què sigui un temps lliure educatiu i enriquidor, com podem ajudar-los a aprofitar-lo al màxim.