No deu haver-hi cap pare ni cap mare al món que no estimi els seus fills. No forma part de la naturalesa humana no estimar-los. Els fills, ja ho sabem, és el que estimem més de tot.
I tant cert com això ho és també això altre: bona part dels pares i mares tenim una imatge preconcebuda de com seran els nostres fills, abans que neixin. De com voldrien que fossin. Segurament, en aquest desig s’hi barregen coses diferents (els nostres valors de sempre, els èxits i frustracions que nosaltres hem viscut…), però tan se val, això, ara. Tots ens imaginem, en algun moment o altre, d’una manera o altra, com seria el nostre fill ideal, i ens esforcem per aconseguir que hi arribi.
Ja de ben petits, i encara més quan es fan grans, els nostres fills són… com són. Sortosament. Tenen la seva manera de ser i fer, els seus interessos i aptituds, les seves tendències i aficions, les seves prioritats. I no sempre coincideixen amb allò que nosaltres haguéssim volgut.
En sabem, d’estimar-los tal com són? Fins a quin punt tendim, els pares i les mares, en encaparrar-nos en un fill/a que no és ni serà mai? Fins a quin punt ens fa mal que no sigui aquell que havíem imaginat? Sabem entendre que en això, en la diferència i en la llibertat per triar, rau la meravella del ser humà?
Al voltant d’aquesta qüestió hi ha una reflexió, profunda segurament, que tots hauríem de fer: en quina mesura eduquem els nostres fills emmirallant-los en nosaltres? Sabem trobar bé la frontera entre aquells aspectes no negociables (el nostre fill ha de ser una persona que s’esforci) i aquells que formen part de la seva individualitat i, per tant, hem de saber respectar?