Educar l’optimisme, l’actitud positiva davant les coses que ens passen a la vida, l’esperit emprenedor, les ganes d’avançar… de tot això parlarem en aquest capítol.
D’entrebancs en tindran molts, els nostres fills. I els tindran de tot tipus: alguns els semblaran d’allò més importants i potser no ho seran; d’altres ho seran de debò. Viuran desitjos no complerts, esperances no satisfetes i projectes decebedors. La vida inclou experiències bones i dolentes, i aquestes darreres de vegades són difícils d’afrontar. Ensenyar els nostres fills a fer-ho és ensenyar-los eines extraordinàriament útils per fer-se grans i autònoms. Per ser feliços, fins i tot.
De cada mala experiència se’n treu una lliçó, dirien alguns. Cada problema ens ofereix una oportunitat per créixer, dirien altres. “No hay mal que por bien no venga”, afegiria la dita castellana. Hi ha qui afirma que la propera revolució que ha de fer la humanitat és la revolució de l’optimisme.
La capacitat de ser optimista és una competència emocional de primer ordre, que va lligada, a més, a la capacitat d’emprendre projectes, de tenir iniciatives, de plantejar-se reptes i tenir il·lusions… i de superar la frustració que de vegades hi ha implícita. Com eduquem, aquesta habilitat? Com ensenyem els nostres fills a tolerar la frustració i a acceptar l’error com eina d’aprenentatge? I com l’eduquem a fer-se preguntes i a mostrar interès per les coses?
Recordem, sempre, que el nostre exemple influeix de manera potent en la conducta dels nostres fills (“children see, children do”, diuen en anglès). Preguntem-nos, doncs: som per ells un bon exemple, en aquest aspecte? Sabem veure la part positiva de les coses i superar les dificultats? Sabem transmetre’ls, amb la nostra manera de fer, il·lusió per viure?