Arxiu de la categoria: Prèvies

Participar vol dir expressar opinions i punts de vista; vol dir ser tingut en compte a l’hora de decidir, vol dir formar part de quelcom comú. D’una persona adulta se n’espera que participi en la millora de la societat que l’envolta, que tingui un actitud activa i (constructivament) crítica. Una persona madura és una persona participativa.

Cal ensenyar, doncs, a participar des de ben petits. I l’àmbit familiar (i també l’escolar) en són el context perfecte. Tot i recordant sempre qui són els pares i qui són els fills (i, per tant, la relació de dependència dels segons envers els primers, i en tot cas la relació sempre asimètrica), les famílies hem d’ensenyar els fills a participar. Segons quina sigui la seva edat, han de poder opinar i formar part de la presa de decisions familiar. I, naturalment, responsabilitzar-se’n de les conseqüències! Tot això els farà madurar.

Preguntem, escoltem, demanem l’opinió, raonem les decisions finalment preses… segurament això ens portarà algun problema més (a curt termini) que si només decidíssim nosaltres. Però a mitjà termini ens farà tenir fills madurs i compromesos.

L’escola també pot fomentar-ho. Algunes, mitjançant assemblees, consells escolars i altres òrgans de participació, ja ho fan.

Com podem millorar l’educació d’infants i joves mitjançant la participació?

Gairebé tothom coincideix en una idea: és més feliç aquella persona que enfoca les coses amb entusiasme, que té il·lusions i es planteja reptes en la vida. Les il·lusions ajuden a iniciar projectes (personals, laborals, vitals) i a seguir-los quan hi ha entrebancs. Ajuden a mirar endavant i a emocionar-se. Ajuden a trobar sentit a la vida.

Tot el contrari d’una actitud passiva, conformista amb els problemes de cada dia, amb tendència a veure els aspectes negatius de tot allò que ens passa.

Com podem fer-ho, les famílies, per educar l’entusiasme dels nostres fills? Com podem transmetre’ls la il·lusió que els servirà de motor quan tinguin dificultats? Tenir alguna manera d’ensenyar-los a engegar projectes i a superar entrebancs?

El mercat laboral actual i futur demanen, de manera ja molt clara, professionals amb aquest perfil. I, més enllà de les exigències laborals, la vida de cada dia ens ho demana també. L’entusiasme diferencia, en moltes ocasions, les persones. I és, com sempre ha estat, una eina de creixement personal fonamental.

Quin llenguatge fem servir, quan parlem amb els fills? Positiu, respectuós, reforçador? Negatiu, menyspreant, amenaçador?

Preguntem-nos-ho. Segurament no sempre fem servir el mateix llenguatge: dependrà de si estem enfadats o no, de si estem tensos o no, de si passem o no per un bon moment. Però… quina és la tònica general? Quin clima li donem a la relació amb els fills, a través del llenguatge?

Hem intentat, alguna vegada, ferir el nostre fill? Li hem dit, intencionadament, alguna cosa que li hagi fet mal? Ens costarà admetre-ho, segurament, però cal que fem aquest exercici de sinceritat amb nosaltres mateixos. Ens ajudarà a evitar-ho la propera vegada.

Renyar, corregir, censurar una conducta no ha d’incloure fer mal amb el llenguatge. Renyem, si fa falta, però fem-ho sense amenaçar, sense ferir l’autoestima, sense projectar enuig excessiu.

I sempre que puguem, reforcem conductes, creem un clima positiu, demostrem confiança i estimació.

El llenguatge serà sempre una de les principals eines per educar bé els fills.

Pares tranquils, fills tranquils… pares nerviosos, fills nerviosos…

Probablement, tots estarem d’acord en això. Perquè tots ho vivim cada dia. Tots som conscients que aquells dies que estem més relaxats (perquè la feina ha anat bé, perquè hem tingut bones notícies, perquè som de vacances, perquè passem per bons moments…), fem les coses millor amb els nostres fills: som més pacients, no cridem, comprenem més i millor, expliquem més les coses, els fem participar en allò que decidim, i un munt de coses positives més.

Quan estem tensos (per qualsevol dels mil motius que ens hi poden fer estar), les coses les fem pitjor: qualsevol conducta del fill ens fa cridar com si fos la pitjor cosa del món.

Conclusió clara: val la pena invertir en la nostra pròpia tranquil·litat, en el nostre benestar emocional. Com? Podem aprendre, els pares, a generar-nos emocions positives, a capgirar la nostra manera de veure les coses quan passem per un mal moment, a equilibrar les nostres respostes, a veure la part positiva d’allò que fan els nostres fills?

Cal que pares i mares animem els nostres fills a fer esport des de ben petits: els aportarà diversos avantatges: s’ho passaran bé, faran salut i generaran benestar emocional, faran desenvolupament motriu, es socialitzaran (tindran relacions amb altres infants i joves, i aprendran a conviure-hi), aprendran a gestionar determinades situacions difícils (com ara la frustració, la injustícia…) i és un bon camí per educar aspectes de salut i higiene.

D’altra banda, la pràctica de l’esport per part dels nostres fills és una molt bona oportunitat per educar-los en alguns valors i actituds fonamentals. L’esport té algunes característiques intrínseques que, ben aprofitades, el converteixen en una excel·lent eina educativa.

Podem aprofitar, per educar, la pràctica esportiva dels nostres fills, però també totes aquelles oportunitats en les quals miren esport professional. La pràctica dels esportistes d’elit posa damunt la taula un munt de situacions que són una molt bona eina educativa, si les analitzem amb les nostres fills (comportament dels jugadors al camp, declaracions d’entrenadors, actitud del públic…).