Arxiu de la categoria: Temporada 2

1. Els trastorns d’aprenentatge són molt més habituals que no ens pensem. Afecten, entre tots, entre un 12 i un 18% dels alumnes.

2. El fracàs escolar dels joves és, normalment, atribuït a la manca d’esforç. Sovint, però, darrera hi ha un trastorn d’aprenentatge, que cal detectar i tractar.

3. Els trastorns d’aprenentatge més habituals són la dislèxia (dificultat de lectura i escriptura), el TDAH (dèficit d’atenció i concentració) i la discalcúlia (dificultat en el càlcul).

4. El TDAH es detecta, sobretot, per un excessiu moviment motriu i per la poca capacitat de concentració. Quan l’infant no pot controlar aquest problema, hi ha un trastorn.

5. El trastorns d’aprenentatge no es diagnostiquen fins als 6 o 7 anys. Els pares, però, hem d’observar els nostres fills de ben petits i detectar possibles problemes.

6. Cal fixar-se, sobretot, si el nostre fill té comportament allunyats dels habituals per la seva edat; és a dir, si el problema intervé greument en la seva vida diària.

7. Malgrat sempre tindrà dificultats superiors, un jove amb un trastorn d’aprenentatge ben tractat pot fer estudis universitaris si ho desitja.

8. Els nens amb trastorn d’aprenentatge són, sovint, emocionalment vulnerables. Poden patir una baixa autoestima.

9. És fonamental, per detectar i tractar un trastorn d’aprenentatge, el treball en equip entre família, professorat i professionals especialitzats.

10. Quan està indicat, el tractament farmacològic pot ser adient i molt útil.

1. Sovint, els pares i mares tenim la sensació que els fills no ens escolten. Alerta, però: aquesta sensació poden tenir-la ells.
2. El diàleg amb els nostres fills no sempre ha de ser verbal. Sovint, un petó, una abraçada o un somriure són una molt bona manera de comunicar-nos amb ells.
3. El diàleg amb ells serà més fàcil si comencem escoltant-los.
4. Busquem una manera natural, relaxada, de comunicar-nos amb els fills. La vida de cada dia ens dóna desenes d’oportunitats.
5. Alguns pares tenim la sort de passar moltes estones amb ells fills; d’altres, no. Sempre, però, hem de procurar que siguin estones “de qualitat”.
6. Algunes preguntes dels fills no sabrem respondre-les. No passa res. Acceptar-ho davant d’ells no és un problema. Ens ho agrairan.
7. No visquem l’educació dels fills de manera excessivament estressant. Podem equivocar-nos i tantejar. L’educació és un camí ample per on podem caminar.
8. Raonar les coses és sempre positiu. Intentem fer-ho. Expliquem les coses als fills i orientem-los.
9. De vegades, però, davant una insistència excessiva, podem fer servir, sense por, el “perquè sí”.
10. No cal esperar que els fills preguntin per tal d’explicar-los coses. Fem-ho de manera natural, aprofitant les oportunitats quotidianes.
11. Quan els nostres fills són adolescents, prenen distància però segueixen volent que estiguem a prop d’ells, per quan ens necessitin. Sempre serem els seus referents.

1. A les famílies ens cal acceptar que l’escola és diferent de la família i té una altra manera de fer per educar Som diferents, però ,respectant-nos, hem de col·laborar.

2. Conèixer l’escola dels nostres fills vol dir conèixer les persones que la formen i la fan funcionar: el professorat.

3. Malgrat, de vegades, no és fàcil que famílies i escola ens comuniquem, és bo que ho intentem. Tots dos perseguim el mateix objectiu.

4. La confiança és fonamental. Escola i famílies n’hem de tenir l’un amb l’altre, perquè això afavoreix la tasca conjunta.

5. De vegades, els nostres fills ens explicaran coses de l’escola que no ens agradaran. Abans de donar-les per segures, parlem amb el professorat.

6. Quan les famílies ens impliquem de veritat amb l’escola, els fills ho capten, entenen que li donem importància i això afecta positivament el seu rendiment.

7. Pares i mares no hem d’anar a l’escola només a escoltar, sinó a fer-hi aportacions constructives. Podem fer-ho amb el professorat directament, mitjançant l’AMPA o en el Consell escolar.

8. Parlem bé dels professors als nostres fills, respectem l’escola, generem expectatives positives.

1.En general, els infants i joves fan molta més activitat física que uns anys enrere, però és important seguir avançant en aquest terreny.
2.Les famílies hem de transmetre als fills la importància de l’activitat física: expliquem, donem exemple, creem l’hàbit.
3.Fora de l’escola, l’ambient és menys pautat i, per tant, més relaxat. Aprofitem aquest context lúdic per fomentar l’interès per l’esport.
4.L’activitat física ha de formar part, sens falta, del temps de lleure dels nostres fills.
5.Busquem situacions quotidianes per fomentar la cultura esportiva. Per què no pugem per les escales, en lloc d’agafar l’ascensor?
6.No obliguem el nostre fill a practicar esport. Fem-li descobrir l’interès per fer-ho i assegurem-nos que, quan practica esport, s’ho passa bé.
7.Poc a poc, els nostres fills aniran decidint per quins esports senten més interès. Ajudem-los a descobrir-ho, oferint-los diverses oportunitats.
8.Mitjançant l’esport podem educar actituds molt útils per la vida: esforç, disciplina, lluita, patiment, disciplina, col·laboració, respecte, tolerància, saber perdre, joc net…
9.Per això, els mals exemples que, de vegades, donen els professionals de l’esport, han de ser comentats amb els nostres fills, amb l’objectiu d’evitar-los.
10.L’actitud dels pares en les competicions esportives dels fills és, de vegades, negativa. Intentem evitar-ho.
11.Impliquem-nos, tant com puguem, amb el barri per tal que tinguem instal·lacions esportives adients.