Tots estem d’acord que no ens relacionem igual amb els nostres fills un cap de setmana relaxat i divertit a la muntanya que a les 8 del vespre d’un dia laborable, amb el temps just per banyar-los i fer els sopars, el cansament de tot el dia al damunt i, al cap, la preocupació de la feina de l’endemà.
Quan estem relaxats, quan estem descansats, quan les emocions són positives, la nostra capacitat educadora augmenta. Fem servir un llenguatge i un to més adients, som més capaços d’entendre i explicar, de somriure i abraçar. Escoltem més, cridem menys, segurament eduquem millor. Res que no sigui ben lògic.
El nostre estat emocional és l’estat emocional del nostres fills, en bona mesura. La nostra tranquil·litat és la seva. Val la pena, doncs, dedicar-nos una estona a nosaltres mateixos? Buscar la manera d’estar tranquils per poder educar millor?
I la percepció que tenim de nosaltres com a pares, quina és? Ens culpem molt, quan ho fem malament? Quines sensacions tenim, quan ens equivoquem educant? Ens hem dit alguna vegada, a nosaltres mateixos, allò de “quin mal pare sóc”, “aquests fills em desborden”, o “amb això jo no puc”? Hi ha qui diu que l’educació és una carretera ampla: puc desviar-me una mica i no passa res. Ajudaria aquest argument a evitar aquells pensaments negatius?