Hi ha qui sosté, amb fermesa, que després de la roda, la impremta i la penicil·lina, el millor
invent de la humanitat són… els avis.
I ja pot ser que, ben mirat, tinguin força raó. Els avis arriben on no arribem els pares, ens
permeten anar a treballar quan els petits estan malalts, es relacionen amb els nostres fills amb una tranquil·litat que, sovint, nosaltres no tenim, els ensenyen coses útils que a nosaltres no se’ns acudiria mai ensenyar-los i, a més, saben projectar en ells la mateixa estimació que senten per nosaltres.
Som molts els pares i mares que demanem ajuda als avis. L’estil de vida actual, ràpid,
estressant de vegades, ple d’obligacions, ens hi obliga. I gairebé sempre trobem en els avis una resposta positiva. Oi que sí?
D’altres vegades, però, no és per necessitat, que els demanem ajuda, sinó per comoditat. Així podem sopar a fora amb els amics els divendres al vespre… oi que això també és veritat?
Sigui com sigui, una bona part de les famílies hi confiem molt, en els avis. Bé, hi confiem molt sempre que els eduquin de la manera que volem nosaltres, naturalment. O potser no sempre és així? Hi ha pares que accepten que els avis posin límits, premiïn, castiguin i orientin de manera diferent a la seva?
Parlem una mica d’aquest gran invent de la humanitat que són els avis?