9 [Programa i conclusions] Quan anem a casa els avis?

1. Avis, pares i néts formen un triangles ple de relacions. El pes, però, del triangle, l’han de portar els pares, que són els màxims responsables d’educar els seus fills.
2. És normal que hi hagi petites friccions entre les decisions educatives dels pares i dels avis. Per això és important consensuar-les tan com sigui possible.
3. També és habitual que les normes i els límits, a casa els avis es relaxin una mica. Ja està bé que sigui així. Cal entendre que els avis tinguin el seu espai de llibertat educadora.
4. La condició d’avi o àvia permet fer algunes excepcions. És una situació positiva, sempre que l’infant no se n’aprofiti excessivament.
5. No tenir la responsabilitat educadora permet una actitud d’acostament i complicitats no possible en el rol parental. Aprofitem-ho.
6. A les criatures els va molt bé tenir avis que no facin de pares. Els aporten, entre d’altres coses, la memòria de la família i la serenitat dels temps viscuts.
7. Tot això no exclou que els infants hagin de fer cas als avis. Els pares els ho hem de deixar ben clar i recolzar els avis en tota la seva tasca educadora.
8. Davant la tasca que fan els avis, tinguem un mínim d’exigències i un màxim de col·laboració.
9. En cas que els avis comprin coses no acceptades pels pares, és bo que aquests regals i només es facin servir a casa els avis. D’aquesta manera, ni pares ni avis perdran força educadora davant dels infants.