Tots hem vist, alguna vegada, pares i mares que confonen estimar amb deixar fer de tot. No han entès que, quan posem límits als fills, quan els ensenyem allò que poden i no poder fer, és quan els demostrem més estimació.
Posar límits és un dels reptes més importants quan els fills són petits. I no és res incompatible amb donar-los, progressivament, més autonomia i llibertat. Una cosa i l’altra són del tot complementàries.
Altres famílies potser no saben posar-los, els límits. No és senzill fer-ho: sovint, vol dir no deixar fer coses que els nostres fills volen fer i, sovint, la prohibició provoca problemes que volem estalviar-nos.
Com els posem, els límits? Hi ha alguna manera de fer-ho que ens garanteixi l’eficàcia i, de passada, ens estalviï males relacions amb els fills? Com podem fer-ho per transmetre’ls la importància de fer-nos cas quan els prohibim alguna cosa? Perquè… posar límits vol dir sempre prohibir? I vol dir castigar, si no es compleixen?
Les famílies necessiten eines concretes per aprendre a fer això tan difícil. Si els límits donen seguretat als fills i els fan madurar, cal saber com posar-los.