Portem ja molt de temps parlant sobre conciliar la vida professional i la vida familiar. Se n’han fet estudis i se n’han extret conclusions. Se’ns ha comparat amb altres països i hem conclòs, moltes vegades, que aquí les famílies estem poca estona amb els fills. És la nostra realitat, que difícilment podrem resoldre a curt termini.
No és menys cert, però, que alguns pares i mares podrien estar-hi més, amb els seus fills, i sovint donen prioritat a d’altres coses. De ben segur (ja ho vam tractar en el capítol 2 d’aquesta temporada) que és important tenir una estona per a nosaltres mateixos (per relaxar-nos i fer també la nostra vida), però.. cal no oblidar la importància del temps al costat dels fills.
Parlem-ne, de totes dues coses: d’una banda, de fins a quin punt és important l’estona (en quantitat, en número d’hores) que compartim amb els fills; de l’altra, de què podem fer (en qualitat) si la feina o altres compromisos no ens permeten compartir massa hores amb ells.
Hi havia una vegada un pare que, no podia veure mai la seva filla. Marxava a treballar quan ella dormia encara, i tornava de treballar quan ella ja estava dormint altre cop. Un dia la filla li va explicar que estava trista perquè no el veia mai. I van arribar a un acord: cada dia, quan el pare arribés de treballar, entraria a l’habitació i, sense despertar-la, li faria un gran petó al front, i un altre a la galta, i li diria que l’estimava molt. I, després, li faria un nus al llençol. Així, la filla, quan es despertés i veiés el nus, sabria que el seu papa li havia fet tots aquests petons i li havia dit que l’estimava. I així ho van fer. I la filla va tornar a somriure perquè sabia a través d’aquells nus al llençol, que, malgrat el veia poc, el papa l’estimava com a ningú…